Per acabar un cap de setmana fantàstic, un bon àpat. Qui no s’hi apunta? Això vem fer el cap de setmana de celebració d’ aniversaris de l’ Ivan i la Marta i ho férem a Sant Feliu de Boada. Gran casa típica de poble, enorme, però amb estances interiors no massa àmplies i potser un pèl massa aprofitades, però ja se sap... La carta força complerta, cuina catalana de tota la vida amb tocs de mitja modernitat no pas exagerats, pica-pica de rigor i ambient familiar i agradable tot i el meu“baixon” típic del darrer dia de la setmana. Em vaig decidir per una esqueixada i unes costelles de xai ( clàssic direu, si, però infalible ) i no em vaig equivocar. L’ herència dels dies anteriors feu que no m’ atrevís amb els postres, molt ben presentats i gens austers. El vi de la casa no mereixia comentari tot i que cal dir que no és habitual en llocs d’ aquestes característiques trobar-lo al preu que correspon. El cafè era força bo.
Si mai em perdo per la Costa Brava, m’ entra la gana i en recordo el camí-ruta-laberint que vem fer per arribar-hi, potser em trobareu.
La Pobla de Segur, 22 de maig 2010.Hauríem de ser a Madrid, potser per compensar-ho som al Pallars Jussà. Hem fracassat en el nostre intent de trobar un lloc idoni per sopar un dissabte al vespre en mig d’un cap de setmana rural i esportiu a Casa Pereforn. Crèiem que Tremp seria una oferta interessant però ens ha decebut, res, res de res... Així que hem tornat cap a la Pobla on ens resignarem a sopar en un bar - pizzeria que ens han aconsellat, però una vegada més la nostre intuïció s’ equivoca i resulta ser un encert. Un gran bar – pizzeria. (El Bayern sembla que resisteix). Ens diu la cambrera que els plats són abundants i decidim compartir una amanida i una pizza, la primera molt complerta i amb bona combinació d’ ingredients i la segona, (quina ràbia fa en Mourinho!), primeta, torradeta pels costats i molt gustosa. Ho hem regat tot amb cervesa i hem quedat tips i satisfets. (Felicitats Eto’o !!! grans sensacions Pep...) Ho rematem, per no variar, amb un cafè amb gel i tornem a la calma de cal nét del apotecari.
El vaig veure passant camí de casa, és al just costat de la Nuri, i el vaig apuntar a la llista de futurs descobriments. I com la llista no és molt llarga, o si, però ens la polim ràpidament, no trigàrem gaire a anar-hi. Hi vem anar a sopar tot i que, a posteriori, per les característiques del menjar i fins i tot la quantitat, potser hagués estat més encertat un dinar. La decoració força acollidora i “transportant” a ambients hindús ( què sabràs tu !! ) o això em va semblar. La veritat és que hi vam coincidir amb força gent de raça hindú i sempre m’ ha semblat bon senyal que en un restaurant que ofereix cuina d’ una determinada area geogràfica sigui freqüentat per gent d’ aquella zona, no sé...
Vem quedar servits amb el variat i en ocasions picant menú degustació, on destacaven la tikka de pollastre tandoori i les gambes a l' estil Kerala, tot remullat amb un bon Cingles.
Quant hi tornem serà l’ hora de sortir del menú degustació i aprofundir en la generosa carta, ja us ho explicaré...
Mesos després del vessament provocat per BP al golf de mèxic continua sortint cru del fons del mar davant la “passivitat” de la resta del món i inclús de la gent de la zona no directament afectada. Segons llegeixo porten gastats milions de $ i diferents possibles solucions fallides. També llegeixo que aquest vessament té ressò als mitjans perquè és a USA, que n’hi ha un de pitjor des de fa anys a l’ Àfrica i ni en sabíem res. En trec dues lliçons llastimoses :
La primera afecta a les autoritats i al mon industrial en general. És normal que es permeti, es doni llicències, etc... per a fer, diguem-ne “faraòniques construccions” sense uns adequats plans de contingència?, sense tenir previst que poden haver-hi errades, problemes, i tenir-ne preparades les millors solucions possibles? L’ administració no té experts qualificats independents que ho examinin a consciència tot això?
La segona afecta, creieu-me que em sap greu repetir-me, al comú de la societat. Hem vist gent per tv queixant-se, plorant..., però sempre gent directament afectada, i la resta, què fan? Què fem? Em sembla cada vegada més preocupant com es dóna per bo que siguin els 4 de greenpeace, per exemple, els únics que intentin denunciar les coses i canviar-les. No serà en record de l’ agraïment “subvencionat” gallec als voluntaris dels “hilillos” de plastilina?
Sembla que a partir del 2012 no hi haurà més “corridas” de braus a Catalunya. I dic sembla perquè en tres dies ja han sortit vàries propostes dels “ja no sé com anomenar-los” buscant fórmules per invalidar la resolució de parlament de Catalunya i no seria la primera vegada ni serà la última que se surten amb la seva.
Deixeu-me dir que estic totalment d’ acord amb la prohibició.
En primer lloc perquè tot i no ser un gran amant dels animals(em sembla correcte que es sacrifiquin per a menjar, també ho fan entre ells mateixos, cadena de supervivència es diu, no?) no m’ agrada ni sento cap plaer veient com els torturen i penso que és precisament això el que hi passa a les corrides.
En segon lloc també he vist sempre aquests actes com a un símbol exagerat de la “fiesta nacional” i no gaire arrelats a casa nostra (Sento a dir que en els darrers temps per a omplir les places que queden en dia de corrida feien venir “autocarades” de fora). Hi ha hagut veus que, agafant-se a aquest segon punt, intenten “invalidar moralment” la prohibició. Però que passa? Encara que hi hagués un rerefons polític (dubto que hi sigui en els milers de signatures recollides per defensors dels animals) això fa que no es puguin prohibir els maltractes als animals? O a alguns se’ls hi han acabat els arguments o simplement no hi ha nivell...
Llegeixo que el jutge dels cas de l’ atropellament de la revetlla a l’estació de tren de Castelldefels ha declarat com a únics responsables del que va passar als atropellats. Hi estic d’ acord. Sento profundament el dolor que estan sentint els familiars, amics, coneguts... de les persones desaparegudes però crec que també hem d’ acabar amb aquesta pràctica, cada vegada més habitual en la nostra societat, de no tenir mai la culpa de res, de no seguir les regles establertes, de no fer les coses bé sabent que no les estàs fent bé i no voler assumir després cap mena de responsabilitat si hi ha res que no surt bé.
Recordo de petit(es veu que aquest és un mal que no és nou), al·lucinar amb una dissertació, no recordo de qui, sobre com a USA la gent treia grans quantitats de diners demandant als ajuntaments perquè havien ensopegat pel carrer amb algun clot i havien pres mal i ho explicava com una gran cosa, com si ho haguéssim d’ importar immediatament i jo pensava : “ però que diu aquest/a, i si mira per on va?”.
No sé, maneres de ser... individualisme, col·lectivisme, ser un o ser part d’ un tot, les normes estan per seguir-les o per trencar-les, és qüestió d’ edat? d’ educació? Hi donaré alguna volta més...
