valents, covards, conseqüents ?

Tinc la sensació de que algunes persones que conec, no en conec tantes tampoc, no tenen la vida que voldrien ( tampoc és que es puguin queixar, és clar ) i ho associo a la manca de valentia o, el que no és el mateix, a la por alhora de prendre decisions importants en les seves vides que potser i només potser els haguessin portat a viure més a prop de les seves il·lusions, somnis, principis i valors.
Potser estic equivocat, potser la majoria de la gent que conec és realista, sap que la vida és difícil i és capaç de substituir unes il·lusions per unes altres quan sent que no les pot aconseguir sense que això deixi marca a les seves ànimes i realment gaudeixen de les vides que desitgen sense trair els valors en que sempre han cregut.
Potser ni una cosa ni una altre, potser la majoria de la gent que conec no té temps de plantejar-s’ho, menja, treballa, dorm, desconnecta de la feina i tornem-hi i no té temps de plantejar-se aquestes coses, passen dies, empenyen anys i no s’ aturen a mirar endins.
Potser les tres opcions són correctes i cadascú forja el camí cap a la seva felicitat com vol..., o com pot.

Salvem la terra

Ahir vaig veure una pel·lícula en que uns extraterrestres ( que per deixar-se veure utilitzen el cos d’en Keanu Reeves, digues-los-hi tontos !!, venen a salvar la terra. Fins aquí tot normal, fins i tot vulgar, però la gràcia és que venen a salvar-la de nosaltres !!! i que després d’anys d’observar el comportament de la raça humana arriben a la conclusió que només exterminant aquesta es podrà salvar el planeta i la resta d’ espècies que hi conviuen. Després, evidentment, es posa en marxa la maquinària de Hollywood i ens fa creure que una dona i el seu pobre fillastre orfe poden enredar els intel·ligents visitants amb dues llagrimetes per a que ens donin una segona oportunitat. Una segona oportunitat que, si fos real, sens dubte desaprofitaríem, ja que si bé és defensable la bondat individual de la majoria de les persones, una vegada aquestes es relacionen entre sí, afloren les qualitats que ens defineixen com a societat o fins i tot com a civilització, l’ egoisme, la intolerància, la violència..., i que ens fan ser tan, tan burros... i entre d’ altres coses, ens faran destruir el planeta en que vivim.

Ca la Nuri ( eixample )

En el meu segon cap de setmana de super nanny aprofito un dels molts oferiments que he tingut (gràcies) per intentar gaudir de nou d’un àpat a Ca la Nuri, assegurança de qualitat, amb dos prioratins ( ell de naixement i ella d’ adopció ) que no es deixen veure gaire per la capital... Me’ls trobo colgats de roba ( potser van venir per això? ) i de molt bon humor, trobo que l’ embaràs els prova, acompanyats per una “guia de botigues” cada cop més experta ( ja diuen que és bo formar-se en temps de crisi...).
L’ àpat va estar a l’ alçada, a destacar unes gustoses cloïsses a la marinera, un excel·lent arròs de llamàntol i un vi que, tot i ser blanc, tingué l’ aprovació de tot un entès en la matèria.
Una visita curta però profitosa, d’ una futura mare que no ha de tenir por de res perquè tot anirà bé i d’ un futur gran pare, que esperem es repeteixi ben aviat encara que només sigui pel “llamanto”.
Felicitats.

Què porto ?

Em comenten que en d’altres països no existeix el costum de quan ets convidat a dinar o sopar a casa d’ altri de fer la aquí típica pregunta de: que portem? Em sembla que ja ho havia sentit en algun Karakia. Trobo doncs que és un gran costum, una manera de col·laborar amb els amfitrions, de mostrar des d’ estona abans de l’ esdeveniment la il·lusió que aquest desperta en els convidats, d’intentar arrodonir els detalls de cara a fer la trobada encara més entranyable. En el meu cas reconec que sovint em limito al vi o els postres però crec que les aportacions són gairebé il·limitades, no creieu ? I com a mostra un joc, què van portar ?

L' escola restaurant

Un aniversari sempre és motiu de reunió i celebració ( l’ any que ve l’haurem de fer grossa, veurem com estan el ànims.) i en una nit força freda ens vem acostar a l’ escola superior d’ hosteleria de Barcelona, una tria de la homenatjada de la nit i que va resultar molt encertada. Un espai acollidor, un servei impecable, una àmplia i variada carta, una reduïda però encertada carta de vi, un “ángel caido” de benvinguda, aperitiu micuit de cortesia... i una bona companyia. No vaig poder provar d’aquí i d’ allà com m’ hagués agradat per la poca gosadia de les fèmines o simplement per mala sort ja que van clavar tan el primer com el segon plat. Tot i això vaig gaudir d’ unes verduretes al wok amb tires de calamar i d’ uns calamacerts farcits i molt ben acompanyats per unes tallarines al dente i, en menys mesura, d’ un llobarro salvatge boníssim. Tot mullat amb un sorprenent Costers de Prior, de Bellmunt del Priorat. Potser l’ únic però fou l’ estat del tète de moine abans dels postres, uns postres que vaig sacrificar per un cafè irlandès excel·lent. Una bon estona..., un plaer simple que hauríem de saber valorar sempre.

Cold, snow and Barcelona

M' encanta el fred i m' encanta Barcelona. Fascinant passejar tan ahir com avui per la nostra ciutat.

Barcelona Restaurant Week

Avisats abans que la resta de mortals per una usuària de la intranet municipal que coneix les nostres debilitats gastronòmiques hem pogut trencar la setmana tres vegades, si, si, tres vegades. Dilluns al Blanc de l’ hotel Mandarin Oriental, dijous al Sky food, de l’ hotel Me i dissabte al East 47, de l’ hotel Claris.
Dilluns l’ espectacular aura del lloc i el tracte cordial i professional del personal no es correspongué amb el nivell de l’ àpat i sobretot amb una escassa i no actualitzada carta de vi. ( Espero que en el veí Moments la Ruscalleda hi tingui algú que parli català.)
Dijous, sense tanta creació d’ ambient i crec que entenen més l’ esperit de la setmana, la cuina fou més encertada i això que ens acompanyà qui no volia trepitjar el lloc ni per prendre-hi un cafè.
Dissabte fou l’ espai més reduït i pitjor decorat dels tres ( tan que no sabíem si l’ aperitiu era comestible ò decoració ) i, per contra, on ens va satisfer més el menú presentat amb eficiència desigual pels dos cambrer/a presents. Crec que hi tornarem per explorar la carta.

Esperem repetir en la propera edició i poder ser un( o dos ) més en cada àpat... a mirar la intranet !!!

INOPIA

Inspirats per una proposta fallida només una setmana abans i ajudats per l’horari de sopar europeu del cbc bonanova ens vem trobar un dissabte a quarts de nou a punt d’ entrar a l’ Inòpia, un local de tapes amb renom pel passat “bullistic” del seu responsable. Mentre esperem per entrar ens demanen si volem beure res i com diem que si ens trobem prenent una canyeta fresca amb l’ anorac posat i a fora el carrer!! en una espècie de barra exterior i allunyada de tota classe. Un cop a dins comprovo amb decepció que ens trobem en un altre d’ aquells locals en que no saps si el nivell del menjar et farà oblidar els cops de colze-genoll dels teus veïns de sopar. I aviat descobriríem que no... No acabo d’ entendre com aquests locals practiquen aquesta tàctica d’ ensardinament del personal, si ho fessin locals amb preus molt ajustats s’ entendria... i encara entenc menys que a la gent li agradi. Hi ha moltes maneres millors, si és que anem tots mancats de “carinyo”, que fer colzets en un bar cool de tapes. Això si, el màrqueting ex-bulli sembla que funciona i el porter atén els guiris en un anglès molt correcte.

La Fondue de Gràcia

Feia dies que li voltava pel cap a la Mercè el cuquet que li deia fondue, fondue... així que vem buscar-ne locals a Bcn. Pensava que n’hi hauria més la veritat, i ens vem decidir per La Fondue de Gràcia, de molt bones referències a la xarxa, situada a Dr.Rizal, 16. Jo em sentia aquell dissabte més aviat carnívor i em va fer començar amb mal peu que només hi hagués una fondue exclusivament de carn, de caldo i, tot i semblar l’ estrella del moment, massa novetat... Vem voler fer unes tempures com a preàmbul ( després veuríem que excessiu ) de la fondue i van resultar certament bones, sobretot la d’ espàrrecs verds. La fondue triada finalment fou la de formatge Idiazabal, bona, tot i que no comparable les “pallasses” fondues suïsses. També provàrem un Chateau Lasfons bastant rodó.
Punt a part mereix l’ ambient del local que, entre l’ aprofitament d’ espai, el permès fum i el sostre més aviat baix, era un pèl carregat pel meu gust, fet que no va impedir ò que va ajudar a que almenys dues noies s’hi adormissin. Una calculo que tenia vora 5 anys, l’ altre sé del cert que en tenia 32.