MIllores

Darrerament dues persones que són importants per mi han experimentat millores físiques.
Una d’ elles ha endolcit el seu caràcter i ha enfortit les cames fins el punt de valdre’s per ell mateix en aquest aspecte, també ha recuperat la gana tot i la monotonia dels àpats que li toca endrapar. Aquests guanys, ja de per si importants, ens aporten quelcom encara més important, esperança de continuar avançant cap a una recuperació gairebé total que li permeti continuar gaudint d’ estones d’ aquelles que et mantenen despertes les ganes de viure, que crec són les que ara li fan falta i ens costen tan d’ oferir-li. Li he tornat a veure el somriure i això m’ agrada... (si m’haguessin preguntat fa un parell de mesos hagués dit que algú no podia estar un mes sencer sense somriure..., però ara sé que si que és possible.)
L’ altre tenia sis motius de preocupació i ara només en té dos, s’ ha aprimat, es troba millor per dins i segur que li ha anat bé aquest temps d’ “obligar-se” a ser optimista ( si no ho era prou ja ) i de sacrifici culinari ( la veritat, no les tenia totes...) que haurà de continuar encara una temporada més, per estar més sana i ser més forta i confiada en si mateixa. Ara, no sé si a més o com a conseqüència, sembla que està més ocupada d’ allò que era habitual però això ja és un altre tema i sembla que haurem d’ esperar a algun partit de Champions per que ens ho expliqui.
Als dos les meves felicitacions més sinceres, a seguir...

Gurqui

Un dia passant em va fer goig i, sense conèixer preu ni circumstàncies, ens hi vem aventurar. El seu nom Gurqui, ubicat al c/ Mallorca tocant a Bruc. No fou fins al tercer intent, ja que ens hi presentàvem sense reserva prèvia, que hi vem poder sopar i això potser feu que l’ interès fos encara més gran. El tracte fou amable des de bon començament i em va sobtar agradablement, per inhabitual, que la pressa no hi tingués cabuda. La lectura de la carta va ser estimulant de la gana fins al punt de demanar quelcom i pensar què demanaries la següent vegada, tot i que per d’ altres el fet de no poder veure els plats escrits dificulta la necessària concentració per triar. La decoració del local, per mi, pecava d’ austera tot i que la adequada separació entre taules crec que és un punt molt positiu davant la cada vegada més estesa i angoixant llei de l’ aprofitament de l’ espai que et fa sopar sovint amb la por de trobar el teu colze reposant a la cara del comensal del costat.
L’ àpat no va decebre i tan els primers, amanida de tomàquet i pop amb festuc i cloïsses al sake com els segons, tàrtar de tonyina i daus de filet de bou marinats, foren exquisits i banyats amb un adient AN2, vi que les dues vegades que hem provat ha complert expectatives. Com ja ve sent habitual els postres, una “tarta tatin”, foren compartits i no per això menys encertats, tot i que algú trobés a faltar la sempre poc ponderada xocolata. Els encara més habituals descafeïnats amb gel varen fer pair-ho tot i ens van preparar per l’ import del compte.
Sembla que determinats locals ( o determinats clients fins i tot ) no quedin contents amb oferir un bon servei i uns plats originals i amb ingredients de qualitat si no que necessiten aquell toc de distinció que només pot els pot oferir el fet d’ incrementar injustificadament el preu.

Da Giorgio

Un altre d’ aquests llocs interessants que us comentava en l’ anterior reflexió és el Da Giorgio, petita botiga de menjar i veure italià per emportar situada al c/ Santaló a dalt de tot, amb un tracte molt casolà i un extens horari ( diumenge fins a les tres ) que convida a passar-hi qualsevol d’ aquells, en el meu cas molts, dies en que et ve de gust quedar-te tip de bona pasta. En poc temps hi hem passat dues vegades i estic convençut que no trigarem a tornar-hi. De moment hem provat, entre d’altres, els sacs d’ espàrrecs i pernil, els panseroti de brie i trufa, les salses puttanesca, primavera, tomàquet, el parmesà ratllat i fins i tot un nero d’ avola mini que va resultar sorprenent.

Crep Nova

No hi ha mal que per bé no vingui o com buscar fets positius que deriven d’ un principal de negatiu defineix força bé el fet que ens està portant a conèixer diferents llocs a la part alta de Barcelona que segurament ens hagués estat més difícil si no fóssim assidus al CBC Bonanova. Un d’ aquests és el Crep Nova, un local que tot hi ser al passeig de la Bonanova quan hi entres diries que et trobes en ple centre de Barcelona en un d’ aquells tan típics bar-restaurant de menú de la nostre ciutat, amb cambrer maduret i “castellà tancat” d’ aquells de tota la vida inclòs. Ens partirem una amanida normaleta ( em costa trobar amanides que superin les que faig a casa, ara m’ espolso... ) i després vaig passar a les especialitats per quedar encreppat, primer una de formatge i sobrassada i de postres una de xocolata i plàtan. La Mercè no fou tan agosarada i gaudí d’una hamburguesa especial, si més no en el nom.

Furacu

Recomanat per algú coneixedor del barri però sospito que de gustos diferents dels meus, el “Furacu” ens va servir per trencar la setmana un dijous al vespre. És una sidreria al c/ Girona entre Diputació i Gran Via on només entrar ja varem trobar-nos a gust. Tot i les serradures a terra al costat de la barra ens va sorprendre una espècie de ninot exorcista que, col·locat damunt la taula, exercia de sidrer self-service. A part d’aquesta “freekada”, que vem resoldre “picant” al cambrer per a que ens servís la sidra com déu mana, cap queixa, al contrari, tot el que vem menjar, fou força recomanable i en especial la truita de cabrales i el “pixin”, un rap arrebossat boníssim