Odette Toulemonde

Ahir vaig veure per segona vegada la pel·lícula “Odette” i em va semblar igual que la primera vegada, un desastre... tret d’algunes escenes molt gracioses. El missatge que transmet ( i d’ aquí, suposo, que la tornés a veure ) però, és una altre cosa, és fantàstic i real i senzill i pràctic i natural i beneficiós i no té peròs ..... i perquè a la majoria de la gent d’ aquest món li costa tant dur-lo a terme ?

Que arribi ja el fred!!

Sembla que ja s’ ha acabat l’ estiu, si més no hi ha dies núvols, dies de pluja i, sobretot als matins i als vespres, ja no fa tanta calor... però necessito més, necessito que arribi el fred, aquest any més que mai. Estic en una època decisiva i penso molt millor amb fred, me’n surto molt millor quan fa fred.
Sembla que hauria de ser al revés, amb la calor les venes s’ haurien de dilatar i el flux sanguini hauria d’ arribar millor al cervell però us asseguro que en el meu cas no és així.
Em sap molt de greu ja que la majoria de gent propera a mi i que m’ estimo pensen tot el contrari i no el suporten però, creieu-me, necessito que arribi el fred...

Can Dolç

Per acabar un cap de setmana fantàstic, un bon àpat. Qui no s’hi apunta? Això vem fer el cap de setmana de celebració d’ aniversaris de l’ Ivan i la Marta i ho férem a Sant Feliu de Boada. Gran casa típica de poble, enorme, però amb estances interiors no massa àmplies i potser un pèl massa aprofitades, però ja se sap... La carta força complerta, cuina catalana de tota la vida amb tocs de mitja modernitat no pas exagerats, pica-pica de rigor i ambient familiar i agradable tot i el meu“baixon” típic del darrer dia de la setmana. Em vaig decidir per una esqueixada i unes costelles de xai ( clàssic direu, si, però infalible ) i no em vaig equivocar. L’ herència dels dies anteriors feu que no m’ atrevís amb els postres, molt ben presentats i gens austers. El vi de la casa no mereixia comentari tot i que cal dir que no és habitual en llocs d’ aquestes característiques trobar-lo al preu que correspon. El cafè era força bo.
Si mai em perdo per la Costa Brava, m’ entra la gana i en recordo el camí-ruta-laberint que vem fer per arribar-hi, potser em trobareu.

La Fusteria

La Pobla de Segur, 22 de maig 2010.Hauríem de ser a Madrid, potser per compensar-ho som al Pallars Jussà. Hem fracassat en el nostre intent de trobar un lloc idoni per sopar un dissabte al vespre en mig d’un cap de setmana rural i esportiu a Casa Pereforn. Crèiem que Tremp seria una oferta interessant però ens ha decebut, res, res de res... Així que hem tornat cap a la Pobla on ens resignarem a sopar en un bar - pizzeria que ens han aconsellat, però una vegada més la nostre intuïció s’ equivoca i resulta ser un encert. Un gran bar – pizzeria. (El Bayern sembla que resisteix). Ens diu la cambrera que els plats són abundants i decidim compartir una amanida i una pizza, la primera molt complerta i amb bona combinació d’ ingredients i la segona, (quina ràbia fa en Mourinho!), primeta, torradeta pels costats i molt gustosa. Ho hem regat tot amb cervesa i hem quedat tips i satisfets. (Felicitats Eto’o !!! grans sensacions Pep...) Ho rematem, per no variar, amb un cafè amb gel i tornem a la calma de cal nét del apotecari.

Bembì, modern-indian-culinary-experience

El vaig veure passant camí de casa, és al just costat de la Nuri, i el vaig apuntar a la llista de futurs descobriments. I com la llista no és molt llarga, o si, però ens la polim ràpidament, no trigàrem gaire a anar-hi. Hi vem anar a sopar tot i que, a posteriori, per les característiques del menjar i fins i tot la quantitat, potser hagués estat més encertat un dinar. La decoració força acollidora i “transportant” a ambients hindús ( què sabràs tu !! ) o això em va semblar. La veritat és que hi vam coincidir amb força gent de raça hindú i sempre m’ ha semblat bon senyal que en un restaurant que ofereix cuina d’ una determinada area geogràfica sigui freqüentat per gent d’ aquella zona, no sé...
Vem quedar servits amb el variat i en ocasions picant menú degustació, on destacaven la tikka de pollastre tandoori i les gambes a l' estil Kerala, tot remullat amb un bon Cingles.
Quant hi tornem serà l’ hora de sortir del menú degustació i aprofundir en la generosa carta, ja us ho explicaré...

Vessament indecent

Mesos després del vessament provocat per BP al golf de mèxic continua sortint cru del fons del mar davant la “passivitat” de la resta del món i inclús de la gent de la zona no directament afectada. Segons llegeixo porten gastats milions de $ i diferents possibles solucions fallides. També llegeixo que aquest vessament té ressò als mitjans perquè és a USA, que n’hi ha un de pitjor des de fa anys a l’ Àfrica i ni en sabíem res. En trec dues lliçons llastimoses :
La primera afecta a les autoritats i al mon industrial en general. És normal que es permeti, es doni llicències, etc... per a fer, diguem-ne “faraòniques construccions” sense uns adequats plans de contingència?, sense tenir previst que poden haver-hi errades, problemes, i tenir-ne preparades les millors solucions possibles? L’ administració no té experts qualificats independents que ho examinin a consciència tot això?
La segona afecta, creieu-me que em sap greu repetir-me, al comú de la societat. Hem vist gent per tv queixant-se, plorant..., però sempre gent directament afectada, i la resta, què fan? Què fem? Em sembla cada vegada més preocupant com es dóna per bo que siguin els 4 de greenpeace, per exemple, els únics que intentin denunciar les coses i canviar-les. No serà en record de l’ agraïment “subvencionat” gallec als voluntaris dels “hilillos” de plastilina?

Adéu als braus

Sembla que a partir del 2012 no hi haurà més “corridas” de braus a Catalunya. I dic sembla perquè en tres dies ja han sortit vàries propostes dels “ja no sé com anomenar-los” buscant fórmules per invalidar la resolució de parlament de Catalunya i no seria la primera vegada ni serà la última que se surten amb la seva.
Deixeu-me dir que estic totalment d’ acord amb la prohibició.
En primer lloc perquè tot i no ser un gran amant dels animals(em sembla correcte que es sacrifiquin per a menjar, també ho fan entre ells mateixos, cadena de supervivència es diu, no?) no m’ agrada ni sento cap plaer veient com els torturen i penso que és precisament això el que hi passa a les corrides.
En segon lloc també he vist sempre aquests actes com a un símbol exagerat de la “fiesta nacional” i no gaire arrelats a casa nostra (Sento a dir que en els darrers temps per a omplir les places que queden en dia de corrida feien venir “autocarades” de fora). Hi ha hagut veus que, agafant-se a aquest segon punt, intenten “invalidar moralment” la prohibició. Però que passa? Encara que hi hagués un rerefons polític (dubto que hi sigui en els milers de signatures recollides per defensors dels animals) això fa que no es puguin prohibir els maltractes als animals? O a alguns se’ls hi han acabat els arguments o simplement no hi ha nivell...

Víctimes culpables

Llegeixo que el jutge dels cas de l’ atropellament de la revetlla a l’estació de tren de Castelldefels ha declarat com a únics responsables del que va passar als atropellats. Hi estic d’ acord. Sento profundament el dolor que estan sentint els familiars, amics, coneguts... de les persones desaparegudes però crec que també hem d’ acabar amb aquesta pràctica, cada vegada més habitual en la nostra societat, de no tenir mai la culpa de res, de no seguir les regles establertes, de no fer les coses bé sabent que no les estàs fent bé i no voler assumir després cap mena de responsabilitat si hi ha res que no surt bé.
Recordo de petit(es veu que aquest és un mal que no és nou), al·lucinar amb una dissertació, no recordo de qui, sobre com a USA la gent treia grans quantitats de diners demandant als ajuntaments perquè havien ensopegat pel carrer amb algun clot i havien pres mal i ho explicava com una gran cosa, com si ho haguéssim d’ importar immediatament i jo pensava : “ però que diu aquest/a, i si mira per on va?”.
No sé, maneres de ser... individualisme, col·lectivisme, ser un o ser part d’ un tot, les normes estan per seguir-les o per trencar-les, és qüestió d’ edat? d’ educació? Hi donaré alguna volta més...

A Puyol, Xavi, Piqué, Valdés, Busquets…

No sabeu quin mal esteu fent al meu país, que fins avui pensava que també era el vostre. Ja està bé de tanta hipocresia, de català, com de tantes coses, no n’hi ha prou amb ser-ne, se n’ha d’ exercir. I vosaltres no ho feu. Fa dies que esteu lluitant per fer feliç a una gent que ens vol mal, obertament ens vol mal. No veieu que no esteu guanyant vosaltres, que us estan utilitzant ? que estan guanyant aquells que us insulten, que ens insulten, tot l’ any ? No veieu que hauríeu de donar exemple? No us paguen prou al vostre club? A no, m’ oblidava que no és per diners, és per prestigi... si és que vendre’s en pot tenir cap. No puc descriure la sensació de ràbia i impotència que em provoca sentir ara mateix botzines i crits de “viva ejpaña” des del balcó de casa meva, de la gent que és en aquest país sense estimar-se’l, que demà, gràcies a vosaltres, es sentiran amb més força encara per a no canviar d’ idioma i seguir trepitjant el nostre, per a recordar-nos allò que tan els agrada de “estamos en ejpaña”, per fer cada vegada més petit el nostre país. En aquests moments difícils en que sembla que ens podem estar jugant un cop més el futur si som capaços de fer-ho bé, entenc que hauríeu d’ entendre allò que representeu i no ho feu, no ho heu fet mai, només enganyeu a la gent ( que ens deixem enganyar tan fàcilment..., oi?). I un que no ho feia, per cert, veu trigar poc entre tots a desterrar-lo cap a Holanda no fos cas que despertés algunes consciències.
És senzill petonejar l’ escut quan es juga contra el Madrid ò lluir la senyera quan es marca al Bernabeu ( per cert, amb la meitat d’ intel·ligència que hi heu posat avui hi haguéssim anat un altre cop aquest any, però ja la teníeu la Champions, oi? i en canvi el mundial fa molta més il·lusió... milionaris egocèntrics ! ) o cridar madridista el que no boti..., però quan es tracta de ser valent de debò, a l' hora de sacrificar-se per un país, de renunciar a quelcom per les il·lusions de la gent a la que representes, és quan es descobreix als veritables traïdors.

valents, covards, conseqüents ?

Tinc la sensació de que algunes persones que conec, no en conec tantes tampoc, no tenen la vida que voldrien ( tampoc és que es puguin queixar, és clar ) i ho associo a la manca de valentia o, el que no és el mateix, a la por alhora de prendre decisions importants en les seves vides que potser i només potser els haguessin portat a viure més a prop de les seves il·lusions, somnis, principis i valors.
Potser estic equivocat, potser la majoria de la gent que conec és realista, sap que la vida és difícil i és capaç de substituir unes il·lusions per unes altres quan sent que no les pot aconseguir sense que això deixi marca a les seves ànimes i realment gaudeixen de les vides que desitgen sense trair els valors en que sempre han cregut.
Potser ni una cosa ni una altre, potser la majoria de la gent que conec no té temps de plantejar-s’ho, menja, treballa, dorm, desconnecta de la feina i tornem-hi i no té temps de plantejar-se aquestes coses, passen dies, empenyen anys i no s’ aturen a mirar endins.
Potser les tres opcions són correctes i cadascú forja el camí cap a la seva felicitat com vol..., o com pot.

Salvem la terra

Ahir vaig veure una pel·lícula en que uns extraterrestres ( que per deixar-se veure utilitzen el cos d’en Keanu Reeves, digues-los-hi tontos !!, venen a salvar la terra. Fins aquí tot normal, fins i tot vulgar, però la gràcia és que venen a salvar-la de nosaltres !!! i que després d’anys d’observar el comportament de la raça humana arriben a la conclusió que només exterminant aquesta es podrà salvar el planeta i la resta d’ espècies que hi conviuen. Després, evidentment, es posa en marxa la maquinària de Hollywood i ens fa creure que una dona i el seu pobre fillastre orfe poden enredar els intel·ligents visitants amb dues llagrimetes per a que ens donin una segona oportunitat. Una segona oportunitat que, si fos real, sens dubte desaprofitaríem, ja que si bé és defensable la bondat individual de la majoria de les persones, una vegada aquestes es relacionen entre sí, afloren les qualitats que ens defineixen com a societat o fins i tot com a civilització, l’ egoisme, la intolerància, la violència..., i que ens fan ser tan, tan burros... i entre d’ altres coses, ens faran destruir el planeta en que vivim.

Ca la Nuri ( eixample )

En el meu segon cap de setmana de super nanny aprofito un dels molts oferiments que he tingut (gràcies) per intentar gaudir de nou d’un àpat a Ca la Nuri, assegurança de qualitat, amb dos prioratins ( ell de naixement i ella d’ adopció ) que no es deixen veure gaire per la capital... Me’ls trobo colgats de roba ( potser van venir per això? ) i de molt bon humor, trobo que l’ embaràs els prova, acompanyats per una “guia de botigues” cada cop més experta ( ja diuen que és bo formar-se en temps de crisi...).
L’ àpat va estar a l’ alçada, a destacar unes gustoses cloïsses a la marinera, un excel·lent arròs de llamàntol i un vi que, tot i ser blanc, tingué l’ aprovació de tot un entès en la matèria.
Una visita curta però profitosa, d’ una futura mare que no ha de tenir por de res perquè tot anirà bé i d’ un futur gran pare, que esperem es repeteixi ben aviat encara que només sigui pel “llamanto”.
Felicitats.

Què porto ?

Em comenten que en d’altres països no existeix el costum de quan ets convidat a dinar o sopar a casa d’ altri de fer la aquí típica pregunta de: que portem? Em sembla que ja ho havia sentit en algun Karakia. Trobo doncs que és un gran costum, una manera de col·laborar amb els amfitrions, de mostrar des d’ estona abans de l’ esdeveniment la il·lusió que aquest desperta en els convidats, d’intentar arrodonir els detalls de cara a fer la trobada encara més entranyable. En el meu cas reconec que sovint em limito al vi o els postres però crec que les aportacions són gairebé il·limitades, no creieu ? I com a mostra un joc, què van portar ?

L' escola restaurant

Un aniversari sempre és motiu de reunió i celebració ( l’ any que ve l’haurem de fer grossa, veurem com estan el ànims.) i en una nit força freda ens vem acostar a l’ escola superior d’ hosteleria de Barcelona, una tria de la homenatjada de la nit i que va resultar molt encertada. Un espai acollidor, un servei impecable, una àmplia i variada carta, una reduïda però encertada carta de vi, un “ángel caido” de benvinguda, aperitiu micuit de cortesia... i una bona companyia. No vaig poder provar d’aquí i d’ allà com m’ hagués agradat per la poca gosadia de les fèmines o simplement per mala sort ja que van clavar tan el primer com el segon plat. Tot i això vaig gaudir d’ unes verduretes al wok amb tires de calamar i d’ uns calamacerts farcits i molt ben acompanyats per unes tallarines al dente i, en menys mesura, d’ un llobarro salvatge boníssim. Tot mullat amb un sorprenent Costers de Prior, de Bellmunt del Priorat. Potser l’ únic però fou l’ estat del tète de moine abans dels postres, uns postres que vaig sacrificar per un cafè irlandès excel·lent. Una bon estona..., un plaer simple que hauríem de saber valorar sempre.

Cold, snow and Barcelona

M' encanta el fred i m' encanta Barcelona. Fascinant passejar tan ahir com avui per la nostra ciutat.

Barcelona Restaurant Week

Avisats abans que la resta de mortals per una usuària de la intranet municipal que coneix les nostres debilitats gastronòmiques hem pogut trencar la setmana tres vegades, si, si, tres vegades. Dilluns al Blanc de l’ hotel Mandarin Oriental, dijous al Sky food, de l’ hotel Me i dissabte al East 47, de l’ hotel Claris.
Dilluns l’ espectacular aura del lloc i el tracte cordial i professional del personal no es correspongué amb el nivell de l’ àpat i sobretot amb una escassa i no actualitzada carta de vi. ( Espero que en el veí Moments la Ruscalleda hi tingui algú que parli català.)
Dijous, sense tanta creació d’ ambient i crec que entenen més l’ esperit de la setmana, la cuina fou més encertada i això que ens acompanyà qui no volia trepitjar el lloc ni per prendre-hi un cafè.
Dissabte fou l’ espai més reduït i pitjor decorat dels tres ( tan que no sabíem si l’ aperitiu era comestible ò decoració ) i, per contra, on ens va satisfer més el menú presentat amb eficiència desigual pels dos cambrer/a presents. Crec que hi tornarem per explorar la carta.

Esperem repetir en la propera edició i poder ser un( o dos ) més en cada àpat... a mirar la intranet !!!

INOPIA

Inspirats per una proposta fallida només una setmana abans i ajudats per l’horari de sopar europeu del cbc bonanova ens vem trobar un dissabte a quarts de nou a punt d’ entrar a l’ Inòpia, un local de tapes amb renom pel passat “bullistic” del seu responsable. Mentre esperem per entrar ens demanen si volem beure res i com diem que si ens trobem prenent una canyeta fresca amb l’ anorac posat i a fora el carrer!! en una espècie de barra exterior i allunyada de tota classe. Un cop a dins comprovo amb decepció que ens trobem en un altre d’ aquells locals en que no saps si el nivell del menjar et farà oblidar els cops de colze-genoll dels teus veïns de sopar. I aviat descobriríem que no... No acabo d’ entendre com aquests locals practiquen aquesta tàctica d’ ensardinament del personal, si ho fessin locals amb preus molt ajustats s’ entendria... i encara entenc menys que a la gent li agradi. Hi ha moltes maneres millors, si és que anem tots mancats de “carinyo”, que fer colzets en un bar cool de tapes. Això si, el màrqueting ex-bulli sembla que funciona i el porter atén els guiris en un anglès molt correcte.

La Fondue de Gràcia

Feia dies que li voltava pel cap a la Mercè el cuquet que li deia fondue, fondue... així que vem buscar-ne locals a Bcn. Pensava que n’hi hauria més la veritat, i ens vem decidir per La Fondue de Gràcia, de molt bones referències a la xarxa, situada a Dr.Rizal, 16. Jo em sentia aquell dissabte més aviat carnívor i em va fer començar amb mal peu que només hi hagués una fondue exclusivament de carn, de caldo i, tot i semblar l’ estrella del moment, massa novetat... Vem voler fer unes tempures com a preàmbul ( després veuríem que excessiu ) de la fondue i van resultar certament bones, sobretot la d’ espàrrecs verds. La fondue triada finalment fou la de formatge Idiazabal, bona, tot i que no comparable les “pallasses” fondues suïsses. També provàrem un Chateau Lasfons bastant rodó.
Punt a part mereix l’ ambient del local que, entre l’ aprofitament d’ espai, el permès fum i el sostre més aviat baix, era un pèl carregat pel meu gust, fet que no va impedir ò que va ajudar a que almenys dues noies s’hi adormissin. Una calculo que tenia vora 5 anys, l’ altre sé del cert que en tenia 32.

MIllores

Darrerament dues persones que són importants per mi han experimentat millores físiques.
Una d’ elles ha endolcit el seu caràcter i ha enfortit les cames fins el punt de valdre’s per ell mateix en aquest aspecte, també ha recuperat la gana tot i la monotonia dels àpats que li toca endrapar. Aquests guanys, ja de per si importants, ens aporten quelcom encara més important, esperança de continuar avançant cap a una recuperació gairebé total que li permeti continuar gaudint d’ estones d’ aquelles que et mantenen despertes les ganes de viure, que crec són les que ara li fan falta i ens costen tan d’ oferir-li. Li he tornat a veure el somriure i això m’ agrada... (si m’haguessin preguntat fa un parell de mesos hagués dit que algú no podia estar un mes sencer sense somriure..., però ara sé que si que és possible.)
L’ altre tenia sis motius de preocupació i ara només en té dos, s’ ha aprimat, es troba millor per dins i segur que li ha anat bé aquest temps d’ “obligar-se” a ser optimista ( si no ho era prou ja ) i de sacrifici culinari ( la veritat, no les tenia totes...) que haurà de continuar encara una temporada més, per estar més sana i ser més forta i confiada en si mateixa. Ara, no sé si a més o com a conseqüència, sembla que està més ocupada d’ allò que era habitual però això ja és un altre tema i sembla que haurem d’ esperar a algun partit de Champions per que ens ho expliqui.
Als dos les meves felicitacions més sinceres, a seguir...

Gurqui

Un dia passant em va fer goig i, sense conèixer preu ni circumstàncies, ens hi vem aventurar. El seu nom Gurqui, ubicat al c/ Mallorca tocant a Bruc. No fou fins al tercer intent, ja que ens hi presentàvem sense reserva prèvia, que hi vem poder sopar i això potser feu que l’ interès fos encara més gran. El tracte fou amable des de bon començament i em va sobtar agradablement, per inhabitual, que la pressa no hi tingués cabuda. La lectura de la carta va ser estimulant de la gana fins al punt de demanar quelcom i pensar què demanaries la següent vegada, tot i que per d’ altres el fet de no poder veure els plats escrits dificulta la necessària concentració per triar. La decoració del local, per mi, pecava d’ austera tot i que la adequada separació entre taules crec que és un punt molt positiu davant la cada vegada més estesa i angoixant llei de l’ aprofitament de l’ espai que et fa sopar sovint amb la por de trobar el teu colze reposant a la cara del comensal del costat.
L’ àpat no va decebre i tan els primers, amanida de tomàquet i pop amb festuc i cloïsses al sake com els segons, tàrtar de tonyina i daus de filet de bou marinats, foren exquisits i banyats amb un adient AN2, vi que les dues vegades que hem provat ha complert expectatives. Com ja ve sent habitual els postres, una “tarta tatin”, foren compartits i no per això menys encertats, tot i que algú trobés a faltar la sempre poc ponderada xocolata. Els encara més habituals descafeïnats amb gel varen fer pair-ho tot i ens van preparar per l’ import del compte.
Sembla que determinats locals ( o determinats clients fins i tot ) no quedin contents amb oferir un bon servei i uns plats originals i amb ingredients de qualitat si no que necessiten aquell toc de distinció que només pot els pot oferir el fet d’ incrementar injustificadament el preu.

Da Giorgio

Un altre d’ aquests llocs interessants que us comentava en l’ anterior reflexió és el Da Giorgio, petita botiga de menjar i veure italià per emportar situada al c/ Santaló a dalt de tot, amb un tracte molt casolà i un extens horari ( diumenge fins a les tres ) que convida a passar-hi qualsevol d’ aquells, en el meu cas molts, dies en que et ve de gust quedar-te tip de bona pasta. En poc temps hi hem passat dues vegades i estic convençut que no trigarem a tornar-hi. De moment hem provat, entre d’altres, els sacs d’ espàrrecs i pernil, els panseroti de brie i trufa, les salses puttanesca, primavera, tomàquet, el parmesà ratllat i fins i tot un nero d’ avola mini que va resultar sorprenent.

Crep Nova

No hi ha mal que per bé no vingui o com buscar fets positius que deriven d’ un principal de negatiu defineix força bé el fet que ens està portant a conèixer diferents llocs a la part alta de Barcelona que segurament ens hagués estat més difícil si no fóssim assidus al CBC Bonanova. Un d’ aquests és el Crep Nova, un local que tot hi ser al passeig de la Bonanova quan hi entres diries que et trobes en ple centre de Barcelona en un d’ aquells tan típics bar-restaurant de menú de la nostre ciutat, amb cambrer maduret i “castellà tancat” d’ aquells de tota la vida inclòs. Ens partirem una amanida normaleta ( em costa trobar amanides que superin les que faig a casa, ara m’ espolso... ) i després vaig passar a les especialitats per quedar encreppat, primer una de formatge i sobrassada i de postres una de xocolata i plàtan. La Mercè no fou tan agosarada i gaudí d’una hamburguesa especial, si més no en el nom.

Furacu

Recomanat per algú coneixedor del barri però sospito que de gustos diferents dels meus, el “Furacu” ens va servir per trencar la setmana un dijous al vespre. És una sidreria al c/ Girona entre Diputació i Gran Via on només entrar ja varem trobar-nos a gust. Tot i les serradures a terra al costat de la barra ens va sorprendre una espècie de ninot exorcista que, col·locat damunt la taula, exercia de sidrer self-service. A part d’aquesta “freekada”, que vem resoldre “picant” al cambrer per a que ens servís la sidra com déu mana, cap queixa, al contrari, tot el que vem menjar, fou força recomanable i en especial la truita de cabrales i el “pixin”, un rap arrebossat boníssim

Saber perdre

Em va costar saber perdre, ja era ben entrada l’ adolescència i encara sentia aquella ràbia incontrolada quan algú altre que competia, o no, amb mi, em superava en allò que desitjava. Això crec que va tenir la vessant positiva de fer que m’ esforcés molt i fos constant en els meus objectius i la vessant negativa de passar aquelles innecessàries estones de tristor i ira, amb el que potser, vist en perspectiva, ha pesat més allò positiu que allò negatiu, no ho sé.

La veritat, però, és que amb el pas dels anys he anat deixant de banda, almenys en aquest sentit, aquelles limitacions i gaudeixo cada vegada més de les coses ben fetes, de la companyonia, del sentiment d’ equip, del respecte per l’ altri i d ‘ allò que anem fent pel camí sense gairebé importar on arribarem i, sobretot, qui arribarà primer...

P.D.: He intentat i fins ara aconseguit no parlar de futbol al blog tot i ser-ne un gran aficionat però, ja que hi té relació, no em puc estar de dir que em va encantar com va perdre el Barça ahir

Paco Meralgo

En la ja habitual passejada d’ aquests darrers dies entre la feina i l’ hospital ( ja m’ ho havia comentat en Roger però ho havia oblidat ) vaig veure un restaurant que em va fer cert goig tot i l’ “horterada” del nom. Es troba a paris amb muntaner i l’ altre dia hi varem anar a dinar i, tot i que ens van embotir a la barra i l’ humor un pèl ordinari i cridaner dels cambrers, ens varen tractar bé i els ingredients eren de molt bona qualitat. Vem menjar unes pavies (tires de bacallà arrebossat ), un variat de verdures a la planxa, uns daus de ventresca de tonyina i un “pepito de ternera” realment al punt. Per veure dues canyes innecessàriament cares i acompanyant els cafès dues trufes.
Lloc a tenir en compte per picar quelcom en poca estona aquells dies que no et ve d’ uns euros.

Vins i platillos

El passat dijous i després de dos intents fallits ( ple i tancat ) varem triar com a tercera opció el restaurant que fa cantonada a Gran Via amb Bruc. La Mercè era reticent ja que el local era buit però ens hi varem arriscar. Un cambrer, "el cambrer" més aviat, això si molt atent, ens va aconsellar amb gràcia diverses opcions i ens vem decidir per unes fabetes amb pernil, un plat de cecina i un assortit de fumats, tot d' una gran qualitat. Triar el vi ja ens va ser més complicat doncs les primeres eleccions de la carta, que estrany !!, no hi eren i vem acabar deixant-nos enredar pel fins llavors fiable cambrer amb un vi que ens va sobrevalorar en tots els sentits. De postres no me’n recordo que ens partirem, no sé si per la seva qualitat o pel vi.
Si pot provar de tornar-hi quan canviïn el guarniment de certes cadires “de vaca” i quan més clientela faci que no ressoni allò que hi dius.

Llibertat individual

Feia setmanes, potser mesos, que debatia interiorment, arran d’una caiguda que va patir mon pare i de la lenta però constant i voluntària degradació de la seva qualitat de vida, sobre el que jo anomeno llibertat individual, és a dir, el dret de les persones a triar conscientment un camí “equivocat” o si més no clarament perjudicial per a elles mateixes i el paper que hi juguem les persones que les estimem. Tenia molts dubtes sobre si realment, una vegada has deixat clara la teva opinió, l’ has repetit fins el cansament, has ofert tot allò que està a les teves mans, ..., calia seguir insistint i barallar-se o assumir i deixar triar a cadascú el seu destí. Si, esperem que no, us hi heu trobat, sabreu que són molts els factors que influeixen en una decisió com aquesta. Jo quasi definitivament havia optat per la segona manera de fer però sempre amb el matís d’una “supervisió raonable”. Aquesta darrera setmana però els fets s’han precipitat i ens diuen que ha desaparegut el conscientment, amb el que es capgira tota la xerrameca anterior de manera que un que no volia obligar a res tot i saber que potser seria perjudicial per a tots es pot veure ara obligat a prendre decisions per l’altre, que no volia ser ajudat i ara es pot trobar sense poder prendre les seves pròpies decisions.

A l’ espera de nous i esperançadors esdeveniments seguirem reflexionant...