El Parador

El dia era mandrós, sortirem el dia abans, ens varem aixecar tard, felicitats, regals susceptibles de canvi, els pes dels anys, dinar, sofà, peli, tot un pèl endormiscat fins que agafem la moto i cap a Vallcarca i allà ens vam/van despertar de cop. Un bar amb dos ambients, un que podria ser qualsevol altre bar de barri i un altre, en forma de pati, en el que sembla que s’ aturi el temps i no hi entri pol·lució alguna, tot sota la supervisió del gran Agustín. Allí varem compartir cerveses, aigua, vi, clares, bikinis, beicons, galta i, sobretot patates! ( de llargues i de quadrades ) amb cosines, amigues, pares naturals, pares adoptius, germanes adoptives, cunyades adoptives, avis adoptius, netes adoptives, tiets, nebots, cosines adoptives?, filles de cosines adoptives?

I la mare, tieta, avia i el que faci falta adoptiva més electritzant que he conegut mai. Hi ha xutes d’ estrès?, es fan “cubatas” de duracell ?, existeixen els gens alcalins ? On és el botó de “pause” ?

Fou un plaer, feia temps que no reia tant, sinceritat , empatia, autenticitat...cap taula del voltant hagués cregut que, com a grup, amb prou feina ens coneixem!!

A veure qui els sap dir més ràpid.

Estats d' ànim

No entenc els cada vegada més freqüents canvis d’ estat d’ ànim que pateixo.
Em considero persona activa i optimista ( no dels cecs si no dels conformistes, i amb un punt a vegades exagerat de melangia ). Darrerament, potser per l’ edat, potser per il·lusions frustrades, potser per no haver sabut triar ni gestionar allò que m’ha vingut donat, l’ activitat sovint es converteix en desgana i l’ optimisme a vegades esdevé tristor.
És llavors quan cal fer servir les reserves i pensar en tot allò que m’ ha donat forces fins ara per tirar endavant, en els instants de pau absoluta, en la gent que m’ envolta que només dóna sense demanar, en aquells partits de futbol, en gaudir del simple fet de donar, en la tasca de superació personal constant, en aquelles cançons, en aquella sensació d’ immortalitat i de quasi simbiosi amb la natura, en la paciència com a eina, en quan plorava de riure, en quan pensava que seria com jo voldria ser...

I esperar que això no m’ ensorri encara més.

Felicitats Mercè

Festa del vi

Dissabte passat es celebrà a Poboleda la 11ª festa de la verema a l’ antiga. Nosaltres hi anem cada any. Tot comença la nit anterior amb el sopar de veïns del carrer nou en el que hi destaquen el bon ambient i les varietats de licors ( vi de taula, mistela, ranci, moscatell i el memorable “orujo de pepino”). Ja el dia de la Festa, crec que encerto en la sensació que, després de dos anys en que el volum d’ assistència superava l’ organització, enguany ha estat al revés i tot va sortir segons allò desitjat ( verema, esmorzar, trepitjada, tast, castells, concerts, correfoc i ball ). Especialment entranyable el tast de vi ja que, per fi, contàrem amb la presència d’ un expert ( Joan ), cosa que aportà, a més del gaudi habitual, una dosi d’ aprenentatge molt valuosa. També destacable l’ actuació castellera dels xiquets de Reus que en tot moment fomentaren el bon ambient i la integració de la gent del poble en l’ espectacle.
Ja a títol personal m’ agrada molt la presència any rere any d’ amigues de la Maria ( que guapa està la Nora !! ) que fa que ens veiem, si més no, un cop l’ any.

11/09/2009

Aquest any no fou molt bona diada. Ens aixecàrem amb un espès mal humor, només tallat per una boníssima ensaïmada de Mallorca, i més tard del que havíem previst. Tot i això sortirem a seguir la ja clàssica ruta de la diada :
Monument a Rafel de Casanova, fa goig veure la cua d’ entitats/associacions.
Arc del Triomf, preciós amb l’ estelada onejant al vent.
Parc de la Ciutadella, arribar-hi tard ja no sap gaire greu...
Passeig del Born-Fossar de les moreres, amb sensació de menys gent cada any ( pels tres dies de festa? Pel tripartit? )
Sta. Maria del Mar, fantàstica com sempre ( sorprenentment en patrocina la remodelació Caixa Galícia ).

L’ any que ve hi tornarem i esperem que tot aquest sentiment que tant bé expressem al carrer quan cal, s’ expressi també unitàriament en forma de vot, però això ja serà més complicat, oi?

"Lonja de Tapas"

Divendres passat, la diada, anàrem a dinar a un local de tapes a la placeta Montcada del Born. La decoració austera però correcta, el servei no autòcton però molt correcte ( clarament enfocat al turisme ) tot i que d’ aquells un pèl asfixiants ( estàs fent la darrera mossegada i ja t’ enretiren el plat, maleïts torns !! ). No portàvem massa gana i sort d’ això, ja que majoritàriament eren racions molt minses. En destacaré els daus de salmó i les gírgoles amb botifarra i no hi tornaria a demanar la “chistorra” ni el foie. La carta de vi n’ oferia tres a copes i, per allò de fer país, vaig demanar el Penedès, em vaig equivocar.
Potser me n’ hagués quedat millor record si l’ aire condicionat no m’ hagués martiritzat el clatell durant tot l’ àpat.

Escrit a part

Admiro la gent sense complexes, sense res per amagar, no necessiten espai interior per a guardar res, tot cap a fora !!! tan és el temps que fa que et coneguin, ets com el seu germà, tot t’ho expliquen i esperen que tu, evidentment, facis el mateix. Tot ho saben, la veritat és seva, mentir no és important, sempre es pot canviar de criteri amb una excusa o altre. Una persona sola no podria mantenir aquesta farsa, però són molts i fan pinya, es necessiten, fan veure que les coses són així, que són autèntics, que no hi ha res més i, si no ets fort i no et coneixes bé, els és senzill atrapar-te en la seva teranyina i fer-te creure que pots ser un d’ ells i que això serà positiu per tu, quan en realitat el que faran serà buidar-te per dins i, abans no te’n adonis, et trobaràs sol, sense iniciativa pròpia i creient-te el centre de l’ univers, del teu univers de ficció.

Crec en la unió d’ individualitats...tot i que a vegades em costa deixar-la fluir.

Blue Mandalay

Dissabte passat varem anar a sopar al Blue Mandalay, al carrer provença ( bcn ). M’ ho havien venut com un restaurant asiàtic global amb espectacle en directe. Per començar ( era un sopar de grup ) arribàrem d’ hora i, cosa que em posa de molta mala llet, la cambrera semblava no entendre el català. La decoració no us la sabria definir, entre moderna, retro, àrab i hortera, amb la cirereta de posar en certes taules llits de matrimoni enlloc de cadires ( fet que em va fer témer per l’ espectacle ). El pitjor que et pot passar si vas a un sopar nombrós amb “desconeguts” és seure en mal lloc, i a mi, us ho asseguro, em va tocar el pitjor de tots. Aquests dos fets inicials presagiaven un sopar no gaire feliç i, a fe, que ho va ser. El primer plat no el varem triar, foren unes amanides ( que generós sóc ) idèntiques, insulses, ni per menjar a casa un dia mandrós, uns fideus estil oriental dignes del restaurant xinès mes econòmic i uns rotllos de gambetes acompanyats d’ una salsa bastant vulgar. De segon, ja triat, vaig menjar Bacallà confitat amb oli aromatitzat amb especies asiàtiques i així vaig descobrir que “confitat amb oli aromatitzat amb especies asiàtiques” vol dir, en algun idioma asiàtic, sanfaina. De postre em van servir un brownie bastant acceptable. El vi negre, tampoc triat, no estava a l’ alçada, el blanc no el vaig voler provar. L’ espectacle consistí ( després de fer apartar alguns comensals a mig sopar ) en una dona fent acrobàcies penjada d’ un tros de roba penjat del sostre. No fou massa llarg i despertà aplaudiments...
La companyia mereix un escrit a part.

Referèndum d' Arenys

S’ha escrit molt aquests últims dies de la prohibida, o no, consulta que es proposen fer a Arenys de Munt. Crec que no val la pena comentar res sobre la evidència que preguntar, respondre, opinar, expressar-se, etc... no hauria de ser prohibit en cap país del món, ni reflexionar sobre per què l’ estat espanyol ( tot ell demòcrata, socialista, progressista i amb la transició superada...) prohibeix qualsevol referèndum abans que una manifestació franquista amb clara intenció de provocar.
El que realment em sorprèn del cas és la rapidesa de la justícia, que en una setmana ha resolt el cas. Tots estem farts de veure casos molt mes greus, robatoris, agressions, suspensions de pagaments, maltractaments, etc... que triguen infinitament més a resoldre' s i amb conseqüències molt pitjors per a la societat. Realment el problema és la manca de mitjans? O la persona/es que han sentenciat la consulta d’ Arenys podrien haver treballat en d’ altres casos abans que en aquest?

Brots verds ?

Darrerament sento i llegeixo cada vegada més il·lusionants comentaris sobre els esperançadors “brots verds” que ens comencen a treure de la crisi. Permeteu-me que en discrepi. Sembla que ja hi ha una majoria que defensa que la causa principal d’ aquesta situació ha estat el sobre endeutament, provocat en part per l’ afany consumista de la població ( hi té quelcom a veure la facilitat de crèdit de la banca ) i en part per l’ avarícia desmesurada de determinats sectors (construcció –immobiliari, banca). Partint d’ aquestes provables causes, quines principals solucions s’han introduït ? :

1) Salvar les entitats bancàries, com? injectant-les-hi grans quantitats de diners en forma de fons de rescat.
2) Salvar grans indústries en dificultats ( automoció ), com? injectant-les-hi grans quantitats de diners en forma de subvencions, destinant grans quantitats de diners per ajudes a particulars per a adquirir els seus productes.
3) Allargar les prestacions d’ atur ( 420€ ) a les persones que han perdut la feina durant aquest any.

D’ aquestes principals mesures, només trobo parcialment encertada la tercera ja que intenta realment compensar desigualtats i ajudar als que la crisi afecta en les necessitats bàsiques, però dic parcialment ja que trobaria interessant que en contraprestació els beneficiats realitzessin algun tipus de tasca o formació. Les dues primeres són totalment ineficients.
La primera perquè trasllada l’ endeutament de les famílies a endeutament del govern ( que tard o d’ hora tornarà a recaure en les famílies ) La segona perquè el que interessa és recuperar el consum en general i no un o altre sector, és a dir, allò que algú ( gràcies a les ajudes ) es gasti en un cotxe ho deixarà de gastar en altres productes i el resultat per a la crisi serà nul.

I tot sense aturar-se ni a pensar en la que hagués estat la solució més encertada, és a dir, deixar caure els bancs mal gestionats ( són empreses privades en un sistema liberal, no?) i depurar-ne judicial - penalment les possibles responsabilitats. Però això ja serà en una nova vida, en la que els governs realment siguin els que manin i, a més, ho facin per a la gent.

Recasens

Ahir va ser Sant Ramone Nonato i, tot i que sóc un antireligiós fervent, vaig aprofitar aquesta data per sortir a sopar ( una de les activitats més plaents al meu entendre ) amb la Maria i la Mercè. El lloc triat fou el Recasens situat a la Rambla del Poblenou. El lloc és acollidor, potser un pel carregat, i et rep amb una flaire encisadora només entrar. El servei fou correcte tot i algunes conseqüències del fet de ser dilluns en un cambrer que ens reconegué que sempre recomanava el mateix vi i volgué explicar-me on era el Priorat. La carta es dividia en amanides, torrades, fustes, fondues i carpaccios, i varem optar per les primeres ( correctes ) i les terceres ( molt bones ) en forma d’ intent de menú degustació. Dels postres només comentar una aprofitable sacher i els vols de cereals amb que ens van servir els cafès amb gel. La companyia exquisida.

Tret de sortida

Feia temps que em rondava la idea pel cap. Sóc persona reflexiva i creia que tenir un espai per dibuixar aquests pensaments m’ aniria bé, si més no per tenir una visió en perspectiva d’ aquests, per analitzar-ne l’ evolució, les possibles incoherències que se’n derivin amb el pas del temps i extreure’n conclusions de cara a aprofundir en un mateix, sense cap més pretensió que posar en comú ( ? ) sensacions i experiències de la meva vida quotidiana.
Així, amb aquests antecedents i gràcies al suport “tecnològic” de la Maria neix aquest espai, que esperem tingui la constància que ha mancat en d’altres iniciatives de la meva vida.

Benvinguts/des...